LLUCMAÇANES

L'origen de Llucmaçanes als voltants de la capital menorquina, Maó, ja el trobem citat en els plànols i mapes de Menorca dels segles XVI i XVII, on se'ns parla de la distribució de reduïdes porcions de terra a agricultors que conreaven principalment fruites, hortalisses i vinyes en la seva major part, ja que la fabricació de vi era la gran demanda d'una banda i l'altra, la que generava més ingressos en les economies particulars.

Llucmaçanes és un petit nucli urbà de Maó de 169 habitants. Antigament era un llogaret format per una vintena de cases típiques menorquines. Com que aquestes augmentaven dispersadament entre els camins de Maó, de Na Ferranda i d'Es Garrové, l'arquitecte Antoni Vila i Palmès, l'any 1889, dissenyà un plànol per alinear-les. Aquests carrers rectilinis mai van seguir-se, i el nucli del poble sempre ha mantingut la fesomia camperola de les arquitectures rurals. Està envoltat de terres amb vinyes, i té, des de 1885, una església dedicada a Sant Gaietà, amb una plaça just al davant d'on se celebren les seves festes. La festa, dedicada a Sant Gaietà, se celebra el primer cap de setmana d'agost.

Durant successives dominacions estrangeres de l'Illa de Menorca al segle XVIII, anglesos i francesos, el vi de Llucmaçanes i dels "llocs" del seu voltant, era molt apreciat atesa la seva escassetat. Les porcions de terra conreada normalment procedien de diverses segregacions que al llarg dels segles experimentaven les finques agràries més grans, en ser aquestes cedides a les diverses generacions de fills dels propietaris, els quals construïen els seus propis habitatges, donant lloc, amb el temps, a la localitat que avui coneixem. Ara per ara, Llucmaçanes és el típic poble dormitori. La tranquil·litat dels seus carrers fa confortable als seus habitants i la seva pau i assossec fa que sigui força visitat, sobretot a l'estiu.

El monument més representatiu, és l'església d'estil neogòtic que data de l'any 1885 dedicat a Sant Gaietà, patró del poble. El poble es caracteritza per les seves belles cases blanques, per la seva gran quantitat de camins que ho flanquegen i per estar envoltat de la naturalesa. El topònim de Llucmaçanes, té com a origen l'època romana -any 123 a. de C.- en l'antiga Minorica Baleàrica, en al·locució de "lucus = bosc i matiana = poma" és a dir, lloc on havia d'existir per aquells temps, gran quantitat d'arbres d'aquesta fruita i com podem suposar, amb el transcurs dels segles, el nom actual a arribat als nostres temps després de moltes adaptacions, encara que ja en la prehistòria hi havia un poblat situat en el mateix emplaci on trobem l'església i la plaça de Sant Gaietà.

El poble de Llucmaçanes venera la figura del seu patró, Sant Gaietà, des de fa cent vint-i-cinc anys. El 1876, el bisbe de Menorca Manuel Mercader va anar a visitar el grup de cases rurals de Llucmaçanes, que havia experimentat una notable expansió. Encara no s’havia erigit l’església que avui presideix el poble, però entre els seus habitants ja s’havia gestat la idea de comptar amb un lloc de culte i havien improvisat una espècie d’oratori en una casa del veïnat on es venerava un quadre de Sant Gaietà, sota l’advocació del qual pretenien edificar una capella. El bisbe va veure bé aquest projecte impulsat pels veïns de Llucmaçanes, entre els quals cal destacar la feina feta per Àngel Garcia Gahona, i afavorí la construcció de l’esmentada capella.

En 1860, el cens urbà era de 43 cases i poc més d'un centenar d'habitants. El primer pla urbà de la localitat data de 1889, on són projectades quatre carrers i la plaça de Sant Gaietà. El 1964 segons l'Ajuntament, estaven agrupades 34 cases al nucli urbà i 82 disseminades en els seus voltants, amb 408 habitants de dret dels quals 129 vivien al nucli urbà. Les seves blanques cases, la seva església, els seus carrers, tot forma un conjunt gairebé d'abans. No per això ha perdut el seu encant, al contrari, a moltes persones els agradaria poder viure en un lloc tan privilegiat.

El poble de Llucmaçanes, compta amb la Colla de Gegants més nombrosa de les Illes Balears, amb 20 figures que desfilen per les festes del poble, les festes de Sant Gaietà de Llucmaçanes, i a la resta de festes dels pobles de menorca durant l'estiu. Aquesta és també, la Colla Gegantera més antiga de les Illes Balears nascuda l'any 1990.

El poble de Llucmaçanes compta amb un Hotel d'Agroturisme, Llucmaçanes Gran.

"Llucmaçanes Gran se encuentra situado en el centro de la localidad de Llucmaçanes, uno de los núcleos urbanos de Mahón más codiciados por su tranquilidad. Vivir en este entrañable pueblo es disfrutar de la naturaleza y de sus gentes sencillas y amables."

Devora l'església de Sant Gaietà,  s'hi troben les antigues escoles que són de les més antigues de l'illa de Menorca. La placa del frontis indica l'any 1870.

Però també hi ha mapes antics i altres objectes interessants.

L'escola actualment està tancada i és un centre social de les veïns.

Cami d'en Claudis

El camí principal de comunicació amb Maó és el camí de Baix, dit antigament de s’Alqueria Cremada, que comença darrere el col·legi de la Salle i entra al poble de Llucmaçanes pel carrer de sa Font. El camí està vorejat de moltes cases d’antigues vinyes i també d’edificacions residencials més modernes. Venint des de Maó, passat el lloc de ses Alzines, trobam la primera confluència de camins. Cap a ponent, un caminet estret, el camí d’en Claudis, arriba fins al camí de na Ferranda –que tractarem després-, i passa per darrere les cases de sa Cudia Cremada, una obra de principis de segle de l’arquitecte Femenias. A la mateixa confluència, cap a llevant, trobam el denominat camí Vell de Llucmaçanes, que actualment està interrumput a la zona del club de tenis de Malbúger, si bé antigament conduïa cap a Maó. Una derivació d’aquest camí és el camí de Darrere Malbúger Vell, un estret caminet voltat d’altes parets seques, recentment eixermat de l’espessa vegetació que l’obstruïa. Aquest camí segueix fins arribar a una placeta on es troba amb el camí Negre, una altra antiga via travessada pel traçat de la nova ronda, cap al nord, que ens du fins a la urbanització de Jardins de Malbúger i, cap al sud, acaba al camí de Malbúger, prop de la capçalera nord de l’Aeroclub de Maó-Menorca.

Camí de Baix

Si arribem fins a Llucmaçanes, val la pena descriure els camins que, de forma radial surten de la població. El camí de Malbúger surt del final del carrer del mateix nom i, després de molts de revolts, arriba als terrenys de l’Aeroclub de Maó-Menorca, troba el camí de Darrere Malbúger Vell i acaba a la carretera de Sant Lluís, prop de la seva confluència amb el camí de Santa Maria. La part final del camí de Malbúger es va destruir completament a causa de les obres de l’antic aeròdrom de Sant Lluís, però el seu traçat encara es pot resseguir.

Al final del carrer de sa Font, anant cap a Sant Lluís, trobam una altra bifurcació de camins. El de l’esquerre és el camí Vell de Sant Lluís, sense asfaltar, que actualment veu interrompuda la seva antiga connexió amb el poble de Sant Lluís per causa de la pista de l’Aeroclub de Maó-Menorca. El ramal de la dreta de la bifurcació és l’important camí de Biniparrell, poblat de moltes cases, que continua dins el terme de Sant Lluís i arriba fins a s’Ullastrar, després de passar la mitgera de termes, situada en el caminet denominat des Tort.

Cami de Biniati

Darrera l’església de Sant Gaietà –construïda a principis del segle XX- comença un altre vial rural, l’anomenat camí de Biniati. Es un camí per a vianants, molt interessant, que continua també dins el terme de Sant Lluís, cap al sector de Biniati i Binissafúller. Té una derivació al seu principi, abans d’arribar als antics bouers de Llucmaçanes Gran, que es coneix com el camí de Tornaltí. Obstruït fins no fa gaire per la vegetació, aquest caminet tira cap a ponent i acaba actualment en els terrenys de l’aeroport de Menorca, que ocupen les terres de les antigues finques de Tornaltí. Antigament construïa una comunicació que arribava fins al poble de Sant Climent.

Passem ara al camí de na Ferranda –o de Dalt-, una transitada via de comunicació, poblada amb nombroses cases rurals, que comunica el poble de Llucmaçanes amb la carretera de Sant Climent. Cap a la seva meitat, surt a l’esquerra el camí de Tornaltí d’en Vigo, que mena també cap a la zona de l’aeroport de Menorca a través d’un traçat estret i tortuós, reobert de nou al trànsit de vianants. Quasi al final del camí de na Ferranda, en el darrer entrefoc de camins d’aquesta complicada xarxa viària, trobam l’altre boca de camí d’en Claudis –que començava, tal com hem vist, al camí de Baix- i la seva prolongació a l’altra banda del camí de na Ferranda, el camí des Corb, que ens du cap a la zona de Curnia i la carretera de Sant Climent, després de passar per les instal·lacions del parc de bombers.

LLUCMAÇANES destaca per ser un poblet menudet, com diu la cançó dedicada al poble menorquí, "poblet menudet és Llucmaçanes, petit però de cor gran...". Un poble petit però amb gran imatge de típic poble menorquí, petit i amb encant, tranquil i silenciós, amb història, amb festes i gegants, amb finques rústiques, amb jardins i cases ben enrramades, amb cultius pròpis i amb les típiques cases menorquines que tan enamoren.

Llucmaçanes, petit però gran poble