Cercar en aquest blog

dissabte, 21 de març de 2009

Entrevista que han realitzat al Diari Menorca , del principal fundador dels gegants i de la nostra colla de Llucmaçanes.

Gent de casa (Mercè Pons Diari Menorca)
“És la primera colla de l’Illa que es creà i crec que de Balears”

Joan Pons Vidal.



AutofitxaEm dic Joan Pons però em coneixen com en Nito. Vaig néixer a Maó el 5 de gener de 1956. Estic casat i tenc un fill, en Víctor. Treballo de delineant i entre les meves aficions destaca l’esport i sobretot, les manualitats que vaig heretar del meu pare i que també ha agafat el meu fill. Som l’impulsor de la colla de gegants que hi ha a Llucmaçanes encara que ara ja és el meu fill que duu la iniciativa.





Com neix la idea de crear el primer gegant?

Tot va començar deu fer una trentena d’anys. Teníem una casa a Biniparrell i vaig fer alguns cavallets per a Sant Lluís. Un any, vaig pensar que podria fer alguna cosa, amb quatre pates, perquè el meu fill jugués. Li vaig posar una cara i després vam creure que seria xistós vestir-lo i així va néixer na Quica. L’any següent, na Quica necessitava una parella i vam fer en Quicus. Quan en Víctor va fer quatre anys, vam fer un ball. Després vam sortir amb 12 al·lots a Llucmaçanes, l’any 1991. Un grup de companys va creure molt oportú que en féssim de més grans i va ser quan vam crear l’avi Perico i s’àvia Aguedet. Crec que som la primera colla de geganters de l’Illa i m’atreviria a dir que de Balears.


Cadascuna de les parelles té una història al seu darrere, no és així?


Sí, així és. Un dia se me va ocórrer que els nens no coneixien els nostres avis, amb aquestes vestimentes de temps enllà i que seria un detall cap a la gent gran fer-ne uns que els representés. Me van proporcionar una foto de l’avi de sa dona i, s’àvia va sortir d’un familiar llunyà i amb aspectes inventats. Per altra banda, Es Saig va néixer per retre homenatge a la guàrdia urbana ja que em va sorprendre que a Maó es perdés la vestimenta de gala. Alhora, he de dir que el meu avi va ser el primer cap de la guàrdia urbana i els hi tenc una gran estimació. Respecte na Tònia de la sala, hi havia una senyora que s’estimava molt el meu fill, era cosidora i els seus pares eren els conserges de l’Ajuntament. Ella sempre havia vestit els gegants de Maó i d’aquí que també tinguéssim un record per a ella. En concret va ser el meu fill que en va voler fer una rèplica.

Quins són els altres membres d’aquesta família gegant?


També hi ha sa Princesa i es Moro, que va sortir després que Maó eliminés el que tenia perquè pesava massa. En Joan i na Rita, dos pagesos del segle XVIII, són els darrers que s’han fet i són exclusius d’en Víctor, des de l’elaboració fins a l’elecció de la vestimenta. Per altra banda, hi ha els gegants de Carnaval que han estat dissenyats, creats, cosits i fets per la colla de joves durant els hiverns. Són cinc i la més coneguda és na Xisca que, quan te la mires te la menjaries de lo simpàtica que és. En Tòfol és un cap-gros que sorgeix d’una feina que ens van encomanar a Saragossa, per retirar aquest. Vam arribar a un acord i ens el vam quedar. El vam reformar i transformar i també té molt d’èxit entre els joves.


Quants sou actualment a la colla?


A la colla hi ha el grup dels petits, el dels joves i el dels grans. Cadascun d’aquests grups compta amb 12 o 15 portadors. Per tant, som una quarantena a més a més dels 14 músics. Jo sempre dic que som una gran família que el que cerca és xalar molt.



Avui un dia trist per els nostres gegants.

Tot i que no te massa a veure amb l`entrevista , no volem acabar la publicació d`avui sense tenir unes paraules , cap a una de les nostres colaboradores , na Margarita Vidal Barber , que va ajudar durant els primers anys de la colla. Ahir tristament , ens va deixar per sempre , tot i que sabem que sempre estarà amb nosaltres .

Des d`aquí t`enviem una besada siguis allà on siguis , i fins sempre.